Dimarts 2 de Juliol – Yayo Herrero

Objectius de la sessió a càrrec de Yayo Herrero

  • Aprofundir coneixements sobre Justícia Global des d’una mirada ecofeminista i la seva aplicació l’àmbit educatiu.

Aportacions interessants i idees clau

La intervenció en aquest curs de la Yayo Herrero consta d’una primera part en format de ponència oberta explícitament a intervencions dels participants, i d’una segona part en format taller aplicat. La Yayo Herrero inicia la seva intervenció descrivint les preocupacions del moviment ecofeminista (combinació de la mirada ecosocial i la mirada feminista) desde la perspectiva de la justícia social.

Guerra contra la vida?

Estem vivint un moment de guerra contra la vida, doncs l’economia, política i cultura es desenvolupen d’esquena a les bases de recursos. Estem educant a les noves generacions en contra de la seva pròpia supervivència, transmetent un conjunt de coneixement, un currículum i unes conviccions, creences i valors que estan en contra de valors essencials de democràcia i justícia i inclús en contra de la supervivència de les generacions més joves.

La Yayo ens convida a fer la següent reflexió: De què depèn realment la vida humana?

Existeixen dues dependències importants, sovint invisibilitzades per l’economia. Primer de tot, els éssers humans som ecodependents, doncs depenem de béns fons de la naturalesa, que no han estat produïts per l’ésser humà, com ara l’energia, l’aigua i l’oxigen. L’home pot extreure, distribuir o tractar aquests béns, però no produir-los ni controlar-los. Cal tenir en compte que aquests béns, a més, tenen límits d’extracció i ús, tant els no renovables com els renovables, com els embornals del planeta, que, quan el flux de residus és molt elevat, es sobrecarreguen i produeixen processos de contaminació.

Som, doncs, éssers ecodependents d’un planeta que té límits, on el creixement il·limitat no té lloc. Quan el capitalisme ha pretès un creixement il·limitat, s’ha donat un xoc estructural que ha causat la crisi ecològica. Aquest límit en el món educatiu no es mostra: els llibres de text plantegen que l’única forma de generar benestar és el creixement econòmic. En llibres de química, biologia, tecnologia, etc. sovint plantegen la tecnologia com l’única solució a l’exhauriment dels recursos. Sense mencionar que la tecnologia tot i ser necessària pot no ser suficient per resoldre els problemes ecosocials que vivim en el món actual.

La segona dependència important de la vida humana és la interdependència: un a un no podem viure, ens necessitem. El cos humà necessita ser atès per altres sers humans, fet que implica una gran quantitat d’energia, especialment en alguns moments del cicle vital (primera infància, vellesa, malaltia, persones amb diversitat funcional, …). No existeixen éssers totalment autònoms. la dependència no és una patologia sinó una condició vital bàsica per la qual totes les persones passarem. Ningú pot viure sense ser cuidat, i ningú hauria de tenir el privilegi de no contribuir reciprocament a la cura dels sers que té al voltant. Les dones majoritàriament realitzen aquesta tasca de cura ja que vivim en societats patriarcals que assignen rols a homes i dones. Opera en tot el procés de socialització, fins i tot a l’educació. En aquest procés les dones interioritzen el “Sentit del deure” que es plasma en un “servei familiar obligatori” per la dona. Per altra banda tots els estereotips que operen en relació a totes aquelles persones que no assumeixen els rols normatius, generant sensació de culpa, etc. L’estereotip de l’amor sacrificat i la violència masclista també ajuden a que la dona assumeixi aquest rol de cura.

La invisibilitat de la dona s’ha de combatre des de l’educació (des del currículum). Les dones estan sostenint la vida en un sistema que ataca la vida. Per poder sostenir les vides humanes en un moment de sobreexplotació dels recursos del planeta cal posar la vida en el centre, una vida digna de ser vivida.

La crisi ecològica global és el resultat d’haver viscut d’esquenes a l’ecodenpendència i a la interdependència.

Ens trobem davant una crisi ecològica de grans dimensions. El canvi climàtic suposarà un canvi en les regles que regeixen la vida. Des dels anys 60 la comunitat científica fa informes (IPCC) descrivint l’increment de l’escalfament global, i any rere any les dades empitjoren.

Actualment, en temps de la post-veritat, la ciència és de les poques institucions que té capacitat de generar un discurs de veritat, tot i que el negacionisme del canvi climàtic es troba fins i tot en escoles i universitats, impedint una acció contundent fins a dia d’avui. La major part de la societat veuen el canvi climàtic com un mal que pateix el planeta que no està connectat amb les nostres vides i amb la nostra economia.

En aquest sentit la comunitat educativa d’escoles i instituts no està treballant el canvi climàtic. Els llibres de text no és un tema important, sinó complementari, on no es relacionen causes i efectes. La desconnexió entre matèries no genera ponts i vincles per tractar el canvi climàtic. Tampoc es parla en el currículum convencional de la crisi d’energia i materials. Al 2005 s’assoleix el pic del petroli convencional, és a dir, petroli d’alta taxa de retorn energètic, 90-110. Aquest petroli s’ha pràcticament esgotat des dels 1970-80. En els països que la tasa és de 30-40, és on hi ha en l’actualitat els principals conflictes armats (Venezuela, Libia, Siria….). Altres fonts d’extracció com ara la fractura hidràulica (fracking) té una taxa de retorn 1-3. És per això, que des dels anys 80, els sistemes econòmics globals no creixen tant a partir de l’economia real, sinó que el neoliberalisme, per créixer, ha introduït a l’economia la sanitat, l’educació,etc.

Bé és cert, que actualment hi ha una transició cap a les energies renovables, però amb les renovables no podem fer tota la despesa energètica que feiem fins ara. Les energies renovables depenen de minerals que són també materials finits. És a dir: no dependre del petroli, fa que depenguem d’altres elements de la taula periòdica; elements que o bé han arribat al seu pic d’extracció o en algun moment hi arribaran. En aquest sentit, també veiem una concentració de tensió i conflicte armat allà on s’extrauen aquests minerals (Colòmbia, Equador, Congo, Nigèria, etc.). L’energia nuclear, per exemple, depèn d’un mineral finit com l’urani. El pic d’extracció s’assolirà d’aquí a 30-35 anys com a molt.

La humanitat haurà de viure amb menys energia vulgui o no. És un problema crucial, pel que cal, doncs, repensar sistemes econòmics per no usar tants materials de l’escorça terrestre: les dos opcions son o distribució justa i mesurada dels recursos o feixismes per assegurar els recursos minerals per uns pocs països. Actualment, tots els països desenvolupats i rics viuen gràcies a l’explotació mineral i ecològica d’altres països més pobres, per exemple, Espanya, té una dependència del 80% de l’energia i del 90% dels recursos. Estem vivint un moment on s’afavoreix el saqueig i la protecció de fronteres per les persones (el negoci de seguretat de les fronteres, que està privatitzat, és un dels que més creix: 6-8% anual).

En el currículum actual i en els llibres de text no es tracta pedagògicament: D’on ve l’energia? Quanta energia estem consumint? Quantar energia toca per persona? Per construir una ciutadania crítica que reflexioni, es faci preguntes i prengui decisions sobre aquests temes, que son vitals pel desenvolupament de les societats s’ha de posar la vida al centre. Allò que preocupa és que si no es visualitzen aquests temes a l’educació, els alumnes no es poden qüestionar aquests temes. És tan senzill com formular les preguntes pertinents per tal que ells questionin la realitat en comptes de generar un coneixement “cec” que no qüestiona l’estatus quo.

La crisis de les cures

A més de la crisi ecològica-energètica, ens afrontem a una altra crisi: la crisis de les cures.

Mentre les dones han sortit del món domèstic al món del treball, els homes no han fet el camí invers, de forma que s’inverteix poc temps en les tasques de tenir cura de les persones vulnerables: sobretot les persones grans i els infants. La cura intergeneracional, sense temps, genera tensions sobretot en les dones. Actualment la situació s’està gestionant mitjançant principalment dos mecanismes: una és l’anomenada transferencia generacional de les cures, on els avis cuiden als nets i netes; per altra banda hi ha una condició de mercat: es paga temps de treball de cura a la figura de la treballadora domèstica, treballs pocs valorats i no reconegut, amb un règim fora de l’estatut dels treballadors. Existeix un problema estructural, que de forma individualitzada no té bona solució. És un problema social que hauria de ser abordat socialment. Calen serveis sociocomunitaris i públics per abordar el problema.

És curiós que les dones que fan aquestes tasques provenen dels mateixos països d’on provenen els recursos materials. Tenim una dependència enorme de l’exterior: hem generat models econòmics que s’han desenvolupat d’esquena a la vida. La nostra societat només dona valor a allò que té preu. Producció, allò que fa créixer l’economia. Què val el manteniment de la vida? Només es considera producció a allò que fa créixer l’economia. El problema és que no compta amb la producció de la naturalesa i la producció de vida. Un altre problema és que podem arribar a considerar producció i riques allò que destrueix la vida, com ara la guerra, la malaltia, la contaminació.

El model capitalista es defineix com un iceberg: veiem els salaris, el que es ven i es compra, per sota hi ha l’extracció de materials, hores de treball per fabricar, reproduir i mantenir la mà d’obra (cures). Per tal que hi hagi la part superior de l’iceberg de l’economia capitalista cal explotació a la base (de la natura i de les cures). Cal un replantejament de l’actual model econòmic que és patriarcal, ecocida, colonial i injust, i existeixen alternatives per fer-ho, disputant l’egemonia econòmica, política i cultural , posant al centre el repartiment radical dels recursos, dels deures i obligacions de tenir un cos. Lluitar contra la pobresa és lluitar contra l’excesiva riquesa. Els centres educatius juguen un paper important: és un espai per obrir finestres (“Lo importante es colocar ventanas en los lugares adecuados para obligar a mirar lo que está oculto” César Manrique) per plantejar preguntes i donar mirades a coses que no se’ls dóna prou importància. També un lloc on s’aprengui a cuidar i a posar la vida al centre (aprendre que el Sol es el motor del que està viu, que entenguin en quina mesura depenem de l’aigua, però també sàpiguen qui s’ha apropiat de l’aigua, com s’utilitza, a qui li falta; que sàpiquem que depenem també de l’aire, que respirem aire, que som aire, quines partícules hi ha al nostre aire que son tòxiques i respirem, d’on surten, què podem fer per que aquest aire no estigui brut; que entenguin també que a la natura res està sol i tot està vinculat i que les cures formen part estructural de la vida, que no hi ha vida sense cures que hi ha vides més vulnerables que altres). L’escola pot ajudar a configurar una mirada diferent sobre la ciència i la tecnologia. no separada de la terra i dels cossos, sinó conectada i una tecnologia posada al servei de la vida. L’escola pot ajudar a desvetllar la injustícia, organitzar i teixir la comunitat, a revelar-se i a desobeir, i a experimentar alternatives (ser solidaris amb aquells que sofreixen).

Taller proposat per la Yayo Herrero: El taller proposa treballar el “currículum ocult” dels llibres de text actuals. Cada grup tria un paràgraf dels proporcionats per la Yayo i intenta desxifrar el currículum ocult que hi trobem, alhora que fer un exercici de re-formulació dels paràgrafs en un marc de educació global.

Recursos

La gran encrucijada

https://www.fuhem.es/Landing_LaGranEncrucijada/lan_LaGranEncrucijada.html

Exemples d’entitats que proposen models alternatius: REAS, Som Energia, Coop 57, Fiare, Directa, el Salto, la marea, ctxt.es, cooperativas de vivienda.

Calvo, G.; Valero, A.; Valero, A. Assessing maximum production peak and resource availability of non-fuel mineral resources: Analyzing the influence of extractable global resources. RESOURCES, CONSERVATION AND RECYCLING. 2017

Thanatia: The Destiny of the Earth’s Mineral Resources. Valero Capilla, Antonio; Valero Delgado, Alicia. 2014